Tan sols feia cinc dies que havia arribat a Ginebra i ja estava instal·lat a casa de la família Apotheloz, molt vinculats amb el club ginebrí de hockey en el que jugo. Em cedeixen un espai per viure durant el temps que passi a Suissa. La llar està situada, concretament, a Aniéres, un poblet a uns 20 minuts en transport públic de Ginebra i a tir de pedra en cotxe de la frontera amb França.
L’altre dia vaig decidir llevar-me dora de bon mati i anar a córrer pels camins de prop de casa, i gaudir de l’entorn que m’envolta. Vaig iniciar la marxa pel camí que queda just darrera de casa, els auriculars feien sonar “Get around town” i els ànims estaven els aires. Els camps de vinya, a banda i banda del camí, descansaven amagats sota una fina estora de neu. Els rajos solars s’obrien pas entre l’atapeïda boira, que impedia veure amb claredat les muntanyes nevades al final del paisatge. El llac Leman, com sempre, seguia allà, paral·lel al camí que recorria, gèlid, serè, observant el paratge que mai es cansarà de veure.
Ja portava almenys mitja hora corrent pel camí. Ni una ànima per la zona, tret d’alguns cotxes que es dirigien a Ginebra amb ritme suau i prudent. L’enèsim auto que se’m va creuar era de la policia local. Van passar lentament pel meu costat fins acabar parant just on jo em trobava. Em van saludar i jo els hi vaig tornar la salutació cordialment. Van prosseguir la conversa preguntant-me què feia i cap a on em dirigia. Era evident el que estava fent i del meu destí no n’havien de fer res!
Els hi vaig dir que estava entrenant-me i que volia arribar a Ginebra per comprar algunes coses al supermercat i tornaria en autobús. Semblava que ja en tenien prou amb aquesta informació, però va resultar no ser així. Quan ja s’havien acomiadat, i jo havia reprès la marxa, em vaig girar al sentir el remor d’un cotxe que circulava lentament al meu darrera. Eren ells de nou. Van tornar a parar al meu costat, i aquesta vegada van baixar del cotxe.
Eren una patrulla força peculiar. El que conduïa era un jove de bona planta, que semblava just acabat de sortir de l’acadèmia de policia, amb cara d’inseguretat i sempre a l’espera de seguir les ordres de l’ex-militar barbut i d’edat avançada, que tenia de parella de guàrdia, un home que semblava no haver compartit llit amb una dona en els últims 20 anys, amb cara de gos de presa i poques ganes de treballar.
El jove, primer en francès i després en un anglès d’accent afrancesat, em va fer una bateria de preguntes. I després d’intentar explicar-los el motiu pel qual em trobava corrent per la zona i més generalment vivint a Ginebra, van decidir, orgullosament, que era un sospitós en potència de formar part d’algun teixit terrorista que planejava atemptar, imminentment, en algun punt del paradís fiscal ginebrí. És a dir, no es van creure res del que els hi vaig dir, i al no portar la documentació a sobre es reforçava encara més la seva teoria. Així que van decidir prendre’s la llei de la seva mà. Ja devien somniar amb la condecoració que rebrien després d’haver detingut a un jove “terrorista” espanyol a la frontera francesa. Podien llegien els seus noms escrits a la portada dels diaris estatals.
Van rastrejar-me les butxaques i em van confiscar les poques pertinences que duia a sobre; un reproductor de música, un gorro de llana i la targeta de transport públic local. Posteriorment, em van demanar que posés les mans juntes, a l’esquena, i em van emmanillar (amb certa cura, val a dir). No es podien permetre pujar al cotxe a un element tan perillós amb les mans lliures. Seria córrer un risc innecessari. Posteriorment, em van convidar a pujar al seient de darrera i ells van tornar al seu lloc per reiniciar la marxa, amb el pres al sac i ben lligat.
De camí cap a la comissaria vam passar justament per davant de casa, els vaig fer minorar la velocitat, indicant-los exactament on vivia i demanant-los que em deixessin baixar. D’aquesta manera podria mostrar-los la documentació que m’acredita com a ciutadà europeu legal i tot s’hauria acabat, fàcilment i sense més preàmbuls. Però, evidentment, no s’havien cregut la meva història des de l’inici, com s’haurien de creure que jo habitava allà, per l’amor de déu. Eren policies, i no es podien deixar prendre el pèl per un “malvat terrorista”, o per un “jove idealista i desorientat”, o el que pogués ser dins de les seves absurdes previsions. No van parar, i més endavant, ja apunt d’arribar a la comissaria duanera on ens dirigíem, vam passar per davant d’una masia refugi, on ofereixen menjar i sostre a persones necessitades. El barbut, amb el seu sarcasme d’home malhumorat, va preguntar-me amb certa mofa si no era allà on em refugiava realment, amb el fals somriure de fons del jove novell, fent veure que no podia resistir-se al perspicaç humor del coronel barbut.
El conjunt de tot feia veritable gràci. No feia ni una hora que havia sortit de casa de bon matí per anar a córrer, i sense saber exactament com, em trobava emmanillat dins d’un cotxe de la policia suïssa, vestit amb roba esportiva, i delitant-me d’aquella obra de sarcasme gratuït provinent d’aquell experimentat visionari i el seu aprenent rosset al volant. No podia fer altra cosa que prendre’m aquella situació amb filosofia i deixar que l’escena anés seguint el seu curs natural, amb un dolç sentiment intern que no sabria com descriure exactament. Una mescla de ràbia i bon humor que em mantenia completament atent a tot allò que estava succeint. Deixant al destí fer la resta i conscient de que no podia arribar massa lluny tota aquella pel·lícula...
Així d’incompetent és l’autoritat sovint i ells són els que vetllen per la nostra seguretat.
Bon feina Coronel, quasi m’atrapes!
L’altre dia vaig decidir llevar-me dora de bon mati i anar a córrer pels camins de prop de casa, i gaudir de l’entorn que m’envolta. Vaig iniciar la marxa pel camí que queda just darrera de casa, els auriculars feien sonar “Get around town” i els ànims estaven els aires. Els camps de vinya, a banda i banda del camí, descansaven amagats sota una fina estora de neu. Els rajos solars s’obrien pas entre l’atapeïda boira, que impedia veure amb claredat les muntanyes nevades al final del paisatge. El llac Leman, com sempre, seguia allà, paral·lel al camí que recorria, gèlid, serè, observant el paratge que mai es cansarà de veure.
Ja portava almenys mitja hora corrent pel camí. Ni una ànima per la zona, tret d’alguns cotxes que es dirigien a Ginebra amb ritme suau i prudent. L’enèsim auto que se’m va creuar era de la policia local. Van passar lentament pel meu costat fins acabar parant just on jo em trobava. Em van saludar i jo els hi vaig tornar la salutació cordialment. Van prosseguir la conversa preguntant-me què feia i cap a on em dirigia. Era evident el que estava fent i del meu destí no n’havien de fer res!
Els hi vaig dir que estava entrenant-me i que volia arribar a Ginebra per comprar algunes coses al supermercat i tornaria en autobús. Semblava que ja en tenien prou amb aquesta informació, però va resultar no ser així. Quan ja s’havien acomiadat, i jo havia reprès la marxa, em vaig girar al sentir el remor d’un cotxe que circulava lentament al meu darrera. Eren ells de nou. Van tornar a parar al meu costat, i aquesta vegada van baixar del cotxe.
Eren una patrulla força peculiar. El que conduïa era un jove de bona planta, que semblava just acabat de sortir de l’acadèmia de policia, amb cara d’inseguretat i sempre a l’espera de seguir les ordres de l’ex-militar barbut i d’edat avançada, que tenia de parella de guàrdia, un home que semblava no haver compartit llit amb una dona en els últims 20 anys, amb cara de gos de presa i poques ganes de treballar.
El jove, primer en francès i després en un anglès d’accent afrancesat, em va fer una bateria de preguntes. I després d’intentar explicar-los el motiu pel qual em trobava corrent per la zona i més generalment vivint a Ginebra, van decidir, orgullosament, que era un sospitós en potència de formar part d’algun teixit terrorista que planejava atemptar, imminentment, en algun punt del paradís fiscal ginebrí. És a dir, no es van creure res del que els hi vaig dir, i al no portar la documentació a sobre es reforçava encara més la seva teoria. Així que van decidir prendre’s la llei de la seva mà. Ja devien somniar amb la condecoració que rebrien després d’haver detingut a un jove “terrorista” espanyol a la frontera francesa. Podien llegien els seus noms escrits a la portada dels diaris estatals.
Van rastrejar-me les butxaques i em van confiscar les poques pertinences que duia a sobre; un reproductor de música, un gorro de llana i la targeta de transport públic local. Posteriorment, em van demanar que posés les mans juntes, a l’esquena, i em van emmanillar (amb certa cura, val a dir). No es podien permetre pujar al cotxe a un element tan perillós amb les mans lliures. Seria córrer un risc innecessari. Posteriorment, em van convidar a pujar al seient de darrera i ells van tornar al seu lloc per reiniciar la marxa, amb el pres al sac i ben lligat.
De camí cap a la comissaria vam passar justament per davant de casa, els vaig fer minorar la velocitat, indicant-los exactament on vivia i demanant-los que em deixessin baixar. D’aquesta manera podria mostrar-los la documentació que m’acredita com a ciutadà europeu legal i tot s’hauria acabat, fàcilment i sense més preàmbuls. Però, evidentment, no s’havien cregut la meva història des de l’inici, com s’haurien de creure que jo habitava allà, per l’amor de déu. Eren policies, i no es podien deixar prendre el pèl per un “malvat terrorista”, o per un “jove idealista i desorientat”, o el que pogués ser dins de les seves absurdes previsions. No van parar, i més endavant, ja apunt d’arribar a la comissaria duanera on ens dirigíem, vam passar per davant d’una masia refugi, on ofereixen menjar i sostre a persones necessitades. El barbut, amb el seu sarcasme d’home malhumorat, va preguntar-me amb certa mofa si no era allà on em refugiava realment, amb el fals somriure de fons del jove novell, fent veure que no podia resistir-se al perspicaç humor del coronel barbut.
El conjunt de tot feia veritable gràci. No feia ni una hora que havia sortit de casa de bon matí per anar a córrer, i sense saber exactament com, em trobava emmanillat dins d’un cotxe de la policia suïssa, vestit amb roba esportiva, i delitant-me d’aquella obra de sarcasme gratuït provinent d’aquell experimentat visionari i el seu aprenent rosset al volant. No podia fer altra cosa que prendre’m aquella situació amb filosofia i deixar que l’escena anés seguint el seu curs natural, amb un dolç sentiment intern que no sabria com descriure exactament. Una mescla de ràbia i bon humor que em mantenia completament atent a tot allò que estava succeint. Deixant al destí fer la resta i conscient de que no podia arribar massa lluny tota aquella pel·lícula...
Així d’incompetent és l’autoritat sovint i ells són els que vetllen per la nostra seguretat.
Bon feina Coronel, quasi m’atrapes!
