Una mochila invisible es lo único que llevamos con nosotros para siempre y bajo cualquier circunstancia, lo último que nos queda al final del camino y que se despide del mundo junto a nuestro cuerpo efímero, el autentico resumen de nuestra trayectoria, el baúl de nuestros recuerdos, el secreto de nuestro corazón, el sello original de toda una vida.

Podemos mostrar y contar a la gente tantas historias como queramos, y las podemos adornar, exagerar o disfrazar a nuestro antojo, pero la única y auténtica verdad sólo se encuentra en el interior de la mochila. Somos los únicos responsables de llenar la nuestra con lo que creamos oportuno, lo que nos permitan o lo que realmente deseemos.

Podemos seguir para adelante con los ojos entrecerrados y sin mirar demasiado a nuestro alrededor, protegiéndonos de los demás y escondiendo nuestros errores, miedos y preocupaciones para guarir nuestra imagen y reputación; salvándola de cualquier malvado de nuestra especie que quiera arrebatarnos todo lo conseguido hasta ahora.

O podemos simplemente lanzarnos hacía lo desconocido, en busca de respuestas a las mil preguntas que acosan nuestros pensares, nublando la claridad que hace años que perdimos. Podemos asumir riesgos, con incertidumbres, y afrontar temores, lejos de las comodidades y llanezas que siempre velaban por nosotros y que ahora no están a nuestro lado, pero si, en nuestro conocimiento, en nuestra historia… en nuestra mochila.

Alzar la vista y observar las infinitas oportunidades que hay avanzando en el aire, dispuestas a pertenecernos si logramos descifrar sus signos, pero que para nada lo van a poner fácil, porqué lo fácil ya lo teníamos cuando vivíamos con los ojos vendados, cuando la vida era triste y consoladamente fácil y amena.

Una vez hemos decidido lanzarnos, vienen tiempos de esfuerzo llenos de gozo y decepción, de correr y caernos, de nadar y hundirnos, y al fin, si conseguimos llegar al final sin lastimarnos ni rendirnos de nuevo a la facilidad de la monotonía generosa para los estímulos, pero infernal para el espíritu, una de esas oportunidades lejanas que vislumbrábamos vagamente al inicio será nuestra, lograremos alcanzarla.

O por lo menos, de no ser así, siempre nos quedará el buen recuerdo del camino recorrido, la dulce conciencia de haber luchado por nuestros sueños mientras la corriente pretendía ser más fuerte que nuestra voluntad.

Lo que verdaderamente tiene valor en la vida, lo que realmente “nos hace” a nosotros es esta mochila impalpable a los ojos humanos, que sin darnos cuenta vamos llenando de experiencias, buenas y malas, pero todas decisivas e inolvidables.

Nuestra pequeña gran propiedad privada, en la cual solo nosotros mismos tenemos exceso.

El secreto mejor recóndito que ni queriendo sabríamos desvelarlo tal cual sucedió…

THE SUN IS SHINING TODAY!

Feeling it

Airplane vs bird

How many planes are flying today?

Sweet afternoon

The world cannot stop

Sky festival

Sunset in the Lake

...

Hoy quiero compartir con quién me lee un breve párrafo de un libro que estoy leyendo estos días. La obra en sí no es de las mejores que he leído (bajo mi punto de vista) pero tiene momentos buenísimos.

UN BÁRBARO EN ÁSIA
de Henri Michaux

“Algunos se asombran de que habiendo vivido más de 30 años en un país de Europa, no se me haya ocurrido hablar de él. Llego a la India, abro los ojos, y escribo un libro.
Los que se asombran me asombran.
¿Cómo no escribir sobre un país que se presenta con la abundancia de lo nuevo y en la alegría de revivir?
Y cómo escribir sobre un país donde se ha vivido 30 años, ligado al aburrimiento, a la contradicción, a los cuidados estrechos, a los reveses, a la rutina personal, y del que ya no sabemos nada?
Ahora ¿he sido exacto en mis descripciones?”

NOCHES HELADAS

Al caer la noche, las heladas calles del pueblo reposan solitarias y empieza el romántico juego de pasión entre la luz y la oscuridad. Los dos amantes coquetean desnudos hasta la salida del sol y la irradiación de las farolas parece quemar la nieve, que se resiste a despedir el invierno.

Pueblo de Anières a -8 grados. 13/II/2010

1/5

2/5

3/5

4/5

5/5

ARRESTAT PER GAUDIR DEL CAMP

Tan sols feia cinc dies que havia arribat a Ginebra i ja estava instal·lat a casa de la família Apotheloz, molt vinculats amb el club ginebrí de hockey en el que jugo. Em cedeixen un espai per viure durant el temps que passi a Suissa. La llar està situada, concretament, a Aniéres, un poblet a uns 20 minuts en transport públic de Ginebra i a tir de pedra de la frontera amb França.

L’altre dia vaig decidir llevar-me dora de bon mati i anar a córrer pels camins de prop de casa, i gaudir de l’entorn que m’envolta. Vaig iniciar la marxa pel camí que queda just darrera de casa, els auriculars feien sonar “Get around town” i els ànims estaven pels aires. Els camps de vinya, a banda i banda del camí, descansaven amagats sota una fina estora de neu. Els rajos solars s’obrien pas entre l’atapeïda boira, que impedia veure amb claredat les muntanyes nevades al final del paisatge. El llac Leman, com sempre, seguia allà, paral·lel al camí que recorria, gèlid, serè, observant el paratge que mai es cansarà de veure.

Ja portava almenys mitja hora corrent pel camí. Ni una ànima per la zona, tret d’alguns cotxes que es dirigien a Ginebra amb ritme suau i prudent. L’enèsim auto que se’m va creuar era de la policia local. Van passar lentament pel meu costat fins acabar parant just on jo em trobava. Em van saludar i jo els hi vaig tornar la salutació cordialment. Van prosseguir la conversa preguntant-me què feia i cap a on em dirigia. Era evident el que estava fent i del meu destí no n’havien de fer res!

Els hi vaig dir que estava entrenant-me i que volia arribar a Ginebra per comprar algunes coses al supermercat i tornaria en autobús. Semblava que ja en tenien prou amb aquesta informació, però va resultar no ser així. Quan ja s’havien acomiadat, i jo havia reprès la marxa, em vaig girar al sentir el remor d’un cotxe que circulava lentament al meu darrera. Eren ells de nou. Van tornar a parar al meu costat, i aquesta vegada van baixar del cotxe.

Eren una patrulla força peculiar. El que conduïa era un jove de bona planta, que semblava just acabat de sortir de l’acadèmia de policia, amb cara d’inseguretat i sempre a l’espera de seguir les ordres de l’ex-militar barbut i d’edat avançada, que tenia de parella de guàrdia, un home que semblava no haver compartit llit amb una dona en els últims 20 anys, amb cara de gos de presa i poques ganes de treballar.

El jove, primer en francès i després en un anglès d’accent afrancesat, em va fer una bateria de preguntes. I després d’intentar explicar-los el motiu pel qual em trobava corrent per la zona i més generalment vivint a Ginebra, van decidir, orgullosament, que era un sospitós en potència de formar part d’algun teixit terrorista que planejava atemptar, imminentment, en algun punt del paradís fiscal ginebrí. És a dir, no es van creure res del que els hi vaig dir, i al no portar la documentació a sobre es reforçava encara més la seva teoria. Així que van decidir prendre’s la llei de la seva mà. Ja devien somniar amb la condecoració que rebrien després d’haver detingut a un jove “terrorista” espanyol a la frontera francesa. Podien llegir els seus noms escrits a la portada dels diaris estatals.

Van rastrejar-me les butxaques i em van confiscar les poques pertinences que duia a sobre; un reproductor de música, un gorro de llana i la targeta de transport públic local. Posteriorment, em van demanar que posés les mans juntes, a l’esquena, i em van emmanillar (amb certa cura, val a dir). No es podien permetre pujar al cotxe a un element tan perillós amb les mans lliures. Seria córrer un risc innecessari. Posteriorment, em van convidar a pujar al seient de darrera i ells van tornar al seu lloc per reiniciar la marxa, amb el pres al sac i ben lligat.

De camí cap a la comissaria vam passar justament per davant de casa, els vaig fer minorar la velocitat, indicant-los exactament on vivia i demanant-los que em deixessin baixar. D’aquesta manera podria mostrar-los la documentació que m’acredita com a ciutadà europeu legal i tot s’hauria acabat, fàcilment i sense més preàmbuls. Però, evidentment, no s’havien cregut la meva història des de l’inici, com s’haurien de creure que jo habitava allà, per l’amor de déu. Eren policies, i no es podien deixar prendre el pèl per un “malvat terrorista”, o per un “jove idealista i desorientat”, o el que pogués ser dins de les seves absurdes previsions. No van parar, i més endavant, ja apunt d’arribar a la comissaria duanera on ens dirigíem, vam passar per davant d’una masia refugi, on ofereixen menjar i sostre a persones necessitades. El barbut, amb el seu sarcasme d’home malhumorat, va preguntar-me amb certa mofa si no era allà on em refugiava realment, amb el fals somriure de fons del jove novell, fent veure que no podia resistir-se al perspicaç humor del coronel barbut.

El conjunt de tot feia veritable gràcia. No feia ni una hora que havia sortit de casa de bon matí per anar a córrer, i sense saber exactament com, em trobava emmanillat dins d’un cotxe de la policia suïssa, vestit amb roba esportiva, i deleitant-me d’aquella obra de sarcasme gratuït provinent d’aquell experimentat visionari i el seu aprenent rosset al volant. No podia fer altra cosa que prendre’m aquella situació amb filosofia i deixar que l’escena anés seguint el seu curs natural, amb un dolç sentiment intern que no sabria com descriure exactament. Una mescla de ràbia i bon humor que em mantenia completament atent a tot allò que estava succeint. Deixant al destí fer la resta i conscient de que no podia arribar massa lluny tota aquella pel·lícula...

Així d’incompetent és l’autoritat sovint, i ells són els que vetllen per la nostra seguretat.

Bona feina Coronel, quasi m’atrapes!